Tenies el millor polvo...

Tenies el millor polvo de tota la ciutat,
malgrat els teus ulls no delataven nostre secret,
ulls grisos, grans com les teves mamelles,
que treballava cada dia per a que brillaren
com la rialla dels teus llavis penetrants,
oh, la dolçor del suc a la matinada,
les gusperetes quan et prenia les natjes,
i et xisclava, xuclava, pessigava,
a tots els racons des dels dits dels peus,
fins a la rialla dels teus llavis nuets,
d´ixe somriure que sols tu tenies quan
m´esperaves a la porta , sabedora
que la nostra excitació no tenia límits.
Tenies el millor polvo de tota la ciutat,
i un ulls per on feïa proves rituals,
cóm s´encenien tots dos en un sol bes,
fins als últims límits que conreava en ton cos.
I ixes cuixes, mentre prenies el sol,
eixencarrades on el sexe s´obria
com un meló que tallara tots el dies
per a gaudir de tan esplèndida vista.
Ara, encara m´empalme al descriure
la almeja que terra endins rasurava,
els mugrons rossats que en mel
assaboriem amb la llengua, panteixant.
I com colpejava les teues natjes,
la teva innocència verinosa,
massa innocent per a saber on estaven
els secrets que un dia m´oferire´s.