No creix la flor...

No creix la flor
des de la Primavera,
rius de pols ofeguen
els ulls que ho han vist tot.
Menys el cos nu
d´aquell que ja no existís,
però va existir
hivernant a la meva ment.
Fins que confus i boig
em perdé per laberints,
tal era ma solitud
cridant pels carrers.
Com un bloc de gel,
teoritzant i llegint
raons que no he complit:
qui ha assassinat mon destí?
Xics que passejen pel sol,
alegrant mon esguard silent,
les ones batent eternes
al port dels pares morts.
I tú, Enric, sempre al cau,
mort com el teu temps,
del que no pots fugir,
qui va assassinar la flor?