SONET

Deixam aquest aïre respirar
de l´oceà infinit del teu món,
i que siga al·lé etern per al son
de la rialla del jove canyar.
De feréstec flaire, proper la mar
al cel rogenc del ponent, tens lo tron,
on fas teus els poemes a Rimbaud,
caminant a la vora d´un riu clar.
Clar com el misteri d´aquest vers,
que manyes sa paraula en la gran taula,
ofegant-me de raïm en l´adés
d´aquella enxisadora i tan vella faula,
que aquest cor a sa llar ha encés,
perque es couga en flama nostra paraula.